El professor del S. XXI

Començaré amb una idea que em va captivar de l’escrit de 20/10/2012 del blog de Miguel Ángel Santos Guerra, "Ser docente I", on ens diu que una de les feines docents és la de formar aprenents crònics i autònoms.

No hi puc estar més d’acord. Jo crec fermament en la màxima que la persona s’ha de formar i preparar-se durant tota la seva vida, sigui quina sigui la seva tasca. A més, aquesta idea agafa més relleu en unes professions que en d’altres: no m’imagino un cirurgià que a una certa edat es negui a formar-se per aplicar les innovacions tecnològiques de la seva tasca diària. I doncs, com pot ser un bon professor algú que no s’aplica a ell mateix el que diu M.A. Santos de ser un aprenent crònic? I tots coneixem casos de professorat que no es recicla o que no es forma en altres àmbits, més enllà de la seva pròpia matèria. Pot ser la formació que s’ofereix al professorat no correspon a allò més adient, ja que com diu Jaume Carbonell a “Una educación para mañana” (Octaedro – 2008, pag.119): “la mejor formación es la que parte de las necesidades del centro y se realiza en el mismo centro con la implicación de todo el equipo docente”. Així doncs, el centre de formació del professorat s’hauria de plantejar si realment la formació que ofereix respon a aquestes necessitats.

També hauríem de tenir en compte el fet que el professorat no es vulgui formar. En aquest cas crec que l’Administració hauria d’oferir recursos, alternatives o iniciatives per assolir la formació integral del seu professorat. La gran pregunta és com? Aquesta qüestió sens dubte hauria de ser àmpliament discutida, però crec que és un tema indispensable i que no s’ha abordat mai en profunditat.

Des de la meva perspectiva, el professorat del S.XXI ha de ser nou-renaixentista, amb una cultura general extensa, una gran capacitat pedagògica i sobretot amb vocació innovadora. En referència a aquesta característica innovadora, hem de pensar en un docent en xarxa, actualitzat amb les eines tecnològiques i de coneixement i amb un rol principal de curador de continguts (content curator), i no només d’instructor. És a dir, guiam a l’alumne perquè destrii les matèries adequades al seu estudi, no ens dedicam només a impartir-les o a informar què han de llegir/estudiar. Amb aquesta tasca, tal com ens comenta Siemens (Teacher’s role, 2010), es recondueix la informació caòtica i ambigua de les xarxes de la informació, amplificant aquells que ens interessen en el nostre rol docent.

D’aquesta forma podem arribar a mantenir uns debats molt interessants amb els estudiants, seguint la metodologia dels diàlegs socràctics de l'antiguitat. Així doncs, tal com vaig avançar a la meva entrada de data 12/10/2014 s’ha de tornar a mirar enrere per aprendre “noves” metodologies, això sí, actualitzades tecnològicament al segle que vivim.

Font: www.flickr.com (llicència Creative Commons)

El rol del professorat es fa més complexe: coneixement, amor, cultura, practicitat, innovació crítica, compromís polític i social, coherència, formació permanent, cooperació, xarxes...

(Jaume Carbonell - "Una educación para mañana". Octaedro. 2008)

Una altra frase que m’ha fet reflexionar de l’escrit de M. Ángel Santos abans esmentat, és que el docent te la capacitat de compartir generosament els seus coneixements. Només hem de comprovar la gran quantitat d’articles de pedagogia que hi ha a les xarxes, no passa el mateix per exemple amb els articles científics. Doncs bé, això afegit a la formació rebuda, “tradicional” i individualitzadora, és un dels meus reptes com a futur docent: compartir el coneixement, ja que només així tots anirem cap a una mateixa direcció.